Aquest documental és un intent de reflexar la història de la música catalana, sobretot pensant en els músics valencians que ajudaren i continuen ajudant a que no desaparega la música en la nostra llengua. Coneixer la evolució, com és el dia a dia d'aquests músics, tot el que tenen que patir i tot el que gaudeixen dalt dels escenaris... En definitiva, coneixer aquest panorama musical. Tot i que el documental es centraria en els primers anys de la democràcia fins l'actualitat, pense que és obligatori fer també una parada en la música que es realitzava durant el franquisme i els seus autors que, molts d'ells, continuen avui en dia cantant i fent música.
La música en català va començar a viure la seua època d'esplendor a partir dels anys seixanta amb l'anomenada "Nova Cançó". La Nova Cançó va ser un moviment artístic que, en ple franquisme, impulsà una cançó cantada en català. Va ser un gènere nou sorgit del fenomen rock i de la cançó pop amb clares arrels franceses. Amb açò, els catalanoparlants començaven a sentir unes cançons en el seu idioma que ja no eren "folklòriques". Fou un moviment articulat entorn de la reivindicació idiomàtica i d'uns pressupòsits ètics de caire democràtic, un dels pioners fou Miquel Porter i Moix.
Amb el franquisme, la llengua catalana es va veure fortament censurada: el cinema era en castellà, així com la televisió i la ràdio. Els mitjans de comunicació es van castellanitzar i el català va anar desapareixent poc a poc de la cultura. Almenys quedaven els discs. Amb ells es podien sentir a les cases cançons en català. Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, exigida per la crítica i un públic cada cop més exigent.
És imprescindible nombrar alguns músics, tant de Catalunya com de València i les Illes Balears que impulsaren aquesta Nova Cançó: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Carme Guirau, Fèlix Estop, Joan Pellicer, Araceli Banyuls i Ovidi Montllor. I també el grup de cantaurots Els Setze Jutges, format per diversos cantautors anomenats anteriorment. També aparegueren grups influenciats per la música folk anglosaxona, a València per exemple nasqué l'Equip València Folk i més endavant el grup Esquirols seguiren aquesta influència.
Però, la professionalització d'algunes figures, que contribuïren així a fer habituals el recital i el disc entre un públic cada vegada més ampli, i la diversificació d'opcions artístiques i posicions personals —incloent el bilingüisme— són factors que provocaren la progressiva desaparició del terme Nova Cançó, que ha anat essent substituït per l'expressió Cançó catalana.
Els anys setanta foren definitius per a la consolidació de la cançó catalana. Pel que fa als artistes ja coneguts enregistraven discs i actuaven sovint. A més van aparèixer nous grups com La Trinca, a Catalunya. A València aquesta època marca l'inici d'una cançó autòctona i, en el seu transcurs, apareixen molts grups i solistes com el grup Al Tall, els Pavesos i els cantautors Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco i d'altres.
Durant els anys immediatament anteriors i posteriors a la mort del general Franco, una certa branca de la cançó (la representada per Raimon, Llach, Pi de la Serra, etc) fou utilitzada conscientment com a instrument polític per part d'amplis sectors populars mancats d'altres canals per a reivindicarse. Són representatius els recitals de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona (1976) després de llargs mesos de silenci obligat.
Al llarg de la dècada dels vuitanta, la cançó catalana continuà lluitant per assolir una difícil normalitat, ja que es troba submergida en una crisi musical. L'accés als grans mitjans de comunicació continuà essent reduït i problemàtic, però el seu arrelament popular fou, encara, més que notable Molts cantants ja consagrats es mantingueren en actiu, continuant amb èxit una carrera que, de vegades, supera els vint anys de dedicació constant. Aquesta crisi es reflectí tant en la falta de públic, que dirigí el seu interès cap a altres tipus de música, com en la dificultat dels nous intèrprets per a consolidar-se. Tanmateix, hi hagué noves incorporacions constants a la cançó catalana. Al País Valencià es mantingueren Al Tall, Paco Muñoz i Lluís Miquel, entre d'altres, i començaren a donar-se a conèixer Joan Amèric, Pep Gatxes, Salvador Boix, Terminal Sud i un llarg etcètera. La cançó va deambular perduda en una crisi d’identitat i sequera de propostes. No obstant, a finals dels 80 va debutar el grup català Sopa de Cabra que contribuïren en gran mesura a la popularització del rock en català i començà a ser aquest estil un nou fenomen musical.
L'emergència d'aquest fenòmen musical va ser a principis de la dècada dels 90 amb músics catalans com Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Lax'n'Busto i Els Pets que van posar en òrbita un fenomen que va batre rècords i va despertar gran interés del públic. A partir d’aleshores, les vendes de discos es van multiplicar, van créixer el nombre de concerts i els protagonistes es van convertir en els referents d’una generació de joves. La música en català tornava a tenir bona salut. Un dels motius d'aquest èxit fou una qüestió més festiva que musical: "era més divertit i més satisfactori seguir de prop les aventures dels col·legues que gravaven maquetes per després vendre-les als bars on es reunia la colla i que, cada dos per tres, pujaven a un escenari fet amb quatre taules i un parell de cavallets al crit de «bona nit, mal parits» o «sou collonuts». La festa estava assegurada". A València també apareixen grups de rock com Bajoqueta rock que ja s'havia format a finals dels anys 80, Lilit (1992), Sant Gantxo (1993), Metall i so (1993), Obrint Pas (1993), Ki Sap (1996), Tinc Ladilles (1996), Aluminosis (1998), Paral·lèl 84 (2002) i Mugroman (2003). En l'actualitat, també ha tingut un gran èxit la música ska en català. Cal mencionar que, sobretot, el que destaca per damunt de tots els músics valencians és l'ús de les formes musicals tradicionals valencianes barretjades amb noves formes musicals.
La música en català va començar a viure la seua època d'esplendor a partir dels anys seixanta amb l'anomenada "Nova Cançó". La Nova Cançó va ser un moviment artístic que, en ple franquisme, impulsà una cançó cantada en català. Va ser un gènere nou sorgit del fenomen rock i de la cançó pop amb clares arrels franceses. Amb açò, els catalanoparlants començaven a sentir unes cançons en el seu idioma que ja no eren "folklòriques". Fou un moviment articulat entorn de la reivindicació idiomàtica i d'uns pressupòsits ètics de caire democràtic, un dels pioners fou Miquel Porter i Moix.
Amb el franquisme, la llengua catalana es va veure fortament censurada: el cinema era en castellà, així com la televisió i la ràdio. Els mitjans de comunicació es van castellanitzar i el català va anar desapareixent poc a poc de la cultura. Almenys quedaven els discs. Amb ells es podien sentir a les cases cançons en català. Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, exigida per la crítica i un públic cada cop més exigent.
És imprescindible nombrar alguns músics, tant de Catalunya com de València i les Illes Balears que impulsaren aquesta Nova Cançó: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Carme Guirau, Fèlix Estop, Joan Pellicer, Araceli Banyuls i Ovidi Montllor. I també el grup de cantaurots Els Setze Jutges, format per diversos cantautors anomenats anteriorment. També aparegueren grups influenciats per la música folk anglosaxona, a València per exemple nasqué l'Equip València Folk i més endavant el grup Esquirols seguiren aquesta influència.
Però, la professionalització d'algunes figures, que contribuïren així a fer habituals el recital i el disc entre un públic cada vegada més ampli, i la diversificació d'opcions artístiques i posicions personals —incloent el bilingüisme— són factors que provocaren la progressiva desaparició del terme Nova Cançó, que ha anat essent substituït per l'expressió Cançó catalana.
Els anys setanta foren definitius per a la consolidació de la cançó catalana. Pel que fa als artistes ja coneguts enregistraven discs i actuaven sovint. A més van aparèixer nous grups com La Trinca, a Catalunya. A València aquesta època marca l'inici d'una cançó autòctona i, en el seu transcurs, apareixen molts grups i solistes com el grup Al Tall, els Pavesos i els cantautors Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco i d'altres.
Durant els anys immediatament anteriors i posteriors a la mort del general Franco, una certa branca de la cançó (la representada per Raimon, Llach, Pi de la Serra, etc) fou utilitzada conscientment com a instrument polític per part d'amplis sectors populars mancats d'altres canals per a reivindicarse. Són representatius els recitals de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona (1976) després de llargs mesos de silenci obligat.
Al llarg de la dècada dels vuitanta, la cançó catalana continuà lluitant per assolir una difícil normalitat, ja que es troba submergida en una crisi musical. L'accés als grans mitjans de comunicació continuà essent reduït i problemàtic, però el seu arrelament popular fou, encara, més que notable Molts cantants ja consagrats es mantingueren en actiu, continuant amb èxit una carrera que, de vegades, supera els vint anys de dedicació constant. Aquesta crisi es reflectí tant en la falta de públic, que dirigí el seu interès cap a altres tipus de música, com en la dificultat dels nous intèrprets per a consolidar-se. Tanmateix, hi hagué noves incorporacions constants a la cançó catalana. Al País Valencià es mantingueren Al Tall, Paco Muñoz i Lluís Miquel, entre d'altres, i començaren a donar-se a conèixer Joan Amèric, Pep Gatxes, Salvador Boix, Terminal Sud i un llarg etcètera. La cançó va deambular perduda en una crisi d’identitat i sequera de propostes. No obstant, a finals dels 80 va debutar el grup català Sopa de Cabra que contribuïren en gran mesura a la popularització del rock en català i començà a ser aquest estil un nou fenomen musical.
L'emergència d'aquest fenòmen musical va ser a principis de la dècada dels 90 amb músics catalans com Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Lax'n'Busto i Els Pets que van posar en òrbita un fenomen que va batre rècords i va despertar gran interés del públic. A partir d’aleshores, les vendes de discos es van multiplicar, van créixer el nombre de concerts i els protagonistes es van convertir en els referents d’una generació de joves. La música en català tornava a tenir bona salut. Un dels motius d'aquest èxit fou una qüestió més festiva que musical: "era més divertit i més satisfactori seguir de prop les aventures dels col·legues que gravaven maquetes per després vendre-les als bars on es reunia la colla i que, cada dos per tres, pujaven a un escenari fet amb quatre taules i un parell de cavallets al crit de «bona nit, mal parits» o «sou collonuts». La festa estava assegurada". A València també apareixen grups de rock com Bajoqueta rock que ja s'havia format a finals dels anys 80, Lilit (1992), Sant Gantxo (1993), Metall i so (1993), Obrint Pas (1993), Ki Sap (1996), Tinc Ladilles (1996), Aluminosis (1998), Paral·lèl 84 (2002) i Mugroman (2003). En l'actualitat, també ha tingut un gran èxit la música ska en català. Cal mencionar que, sobretot, el que destaca per damunt de tots els músics valencians és l'ús de les formes musicals tradicionals valencianes barretjades amb noves formes musicals.
